La idea és senzilla. Mirar quines tasques fan als alumnes a diverses assignatures (presentacions, documents online, diagrames, mapes conceptuals, edició d’àudio i de vídeo…). I un cop feta la llista, triar quina eina 2.0 o eina d’escriptori farem servir tot el professorat.
Hi haurà professors que no els agradarà la idea i els semblarà que això uniformitza i els treu autonomia, però simplifiquem la vida als alumnes. I, curiosament, el rebuig acostuma a ser per dificultat del professorat d’acostumar-se a eines que no ha utilitzat. Si ja s’està acostumat a una, és difícil canviar. I és exactament el que fem fer als alumnes, a cada assignatura haver d’aprendre una eina diferent.
Pensant sempre que la tecnologia, i en aquest cas les eina 2.0, és un mitjà i mai una finalitat (exceptuant les assignatures d’informàtica), val la pena posar-se d’acord. I no només en un equip docent, sinó a tot el centre. A part de la simplificació pels alumnes a nivell d’ús, també els ajudem a nivell de recordar noms d’usuari i de contrasenyes.
Pot semblar una cosa òbvia i lògica, però la veritat és que no és una cosa massa estesa en els centres docents, on massa vegades “cada maestrillo tiene su librillo“. I posar-se d’acord, no sempre és senzill. Així que paciència.
En propers articles explicaré les eines que jo utilitzo per a tasques comunes, pensant en facilitat pels alumnes, en els objectius que volem aconseguir amb el seu ús i també amb la integració amb d’altres serveis (xarxes socials, Google apps…).
