Benvinguda la IA. I ara què fem amb els deures?

Que la intel·ligència artificial és una meravella per als docents, crec que està fora de tot dubte. Si t’has format una mica en el seu funcionament, que no té res de màgia, en les seves limitacions, errors i biaixos, i en l’ètica de la seva utilització, ja tens una bona base per fer un ús crític i útil. Si, a més, hi has passat unes quantes hores interactuant i tens formació en didàctica i currículum (que, si ets docent, hauria de ser que sí), es converteix en una eina fantàstica per ajudar-te (sí!, he dit ajudar-te i no pas fer-te la feina) a programar objectius, definir criteris d’avaluació i activitats. També et serà molt útil per crear recursos, bastides i eines d’avaluació, així com per fer adaptacions per a l’alumnat amb característiques diverses o diversitat funcional.

Però quan parlem de l’ús per part de l’alumnat, la cosa canvia. Es podrien dir moltes coses, però en aquest article em ve de gust centrar-me només en un punt concret: els deures.

Deixeu-me indicar dues premisses que per mi són clars. Si no hi esteu d’acord, doncs res, cap problema, ja no cal que llegiu més.

• L’alumnat, ens agradi o no, utilitzarà la intel·ligència artificial quan no sigui a l’aula, per fer tasques escolars. Ja podem fer les guies que vulgueu i podem donar les recomanacions que cregueu millors, que una part important dels adolescents aplicaran la llei del mínim esforç i faran servir la IA perquè els faci la feina.
• A secundària, els deures, quan són creatius, motivadors i amb durada moderada (i, per tant, no són monòtons i repetitius), milloren l’aprenentatge de l’alumnat. En aquest sentit, la recerca comença a ser força important, malgrat que encara sigui necessària més recerca. El famós estudi de John Hattie ja apuntava en aquesta direcció. Però també altres, com ara el recull que fa d’evidència l’Education Endowment Fundation.

A mi, l’ús de la IA a classe no em preocupa gens. Segur que hi ha docents que sí que els amoïna i deuen tenir els seus motius que respecto molt. Però jo no he tingut mai problema amb la tecnologia digital a l’aula. L’alumnat té molt clar que hi ha moments que obrim els ordinadors i els utilitzem, i hi ha molts moments que els tanquem interactuem oralment o per escrit.

En les meves classes (ara fa poc més d’un any que no en faig que la vida professional m’ha dut per altres camins), era molt habitual obrir i tancar ordinadors. Ho podíem fer tres o quatre cops en una mateixa classe. I jo sempre em passejava o em posava al final per revisar què passava.

Per tant, igual m’enganyaven molt bé, però crec que a l’aula no era cap problema. I això no vol dir que la IA no estiguis present. Jo tinc clar que els hem de fomentar que aprenguin a utilitzar-la. La majoria, sols, no n’aprendran. Com interactuar-hi, com verificar les respostes, quan és útil per revisar-te tasques i adonar-te de les millores, etc. Vaja, una mica el que ja fèiem amb verificació de fonts, detecció de fake news, identitat i benestar digital, etc.

Fins aquí cap problema. Però amb els deures he de reconèixer que no me’n sortiria. És difícil dir-ho, però té algun sentit posar deures? Ja ho deien tres estudiants fa uns mesos a RAC1: “Fer els deures a casa és una idea caducada”.

Fa anys que vam aprendre a posar deures que no es trobessin directament a internet. Utilitzàvem la taxonomia de Bloom i els deures servien per analitzar, comparar, elaborar, dissenyar, avaluar, resoldre, etc. o, sense anar tan lluny, simplement, per resumir o fer esquemes. Potser hi havia algun alumne que no ho fes ell i que fos la família que puntualment li fes, però habitualment, els que ho feien (que això és un altre tema) ho feien ells (amb més o menys ajuda segons les possibilitats i necessitats).

Però la IA també canvia això. Totes aquests verbs de la taxonomia de Bloom que he citat i moots d’altres els fa la IA, i els fa molt bé. Per tant, per deure i fer-los sense delegació cognitiva cap a la IA, cal una voluntat molt ferma, que no sol ser habitual en els adolescents. Alguns n’hi ha, oi tant! En les formacions sempre posava l’exemple d’aquell alumne de segon de batxillerat que m’explicava que li havien regalat un iPad pels divuit anys un dijous, i que no el va obrir fins al següent dimarts perquè tenia exàmens finals i necessitava estudiar durant el cap de setmana. Algun n’hi ha amb aquesta responsabilitat i voluntat, però són molt pocs.

Per tant, si ajuntem aquest factor que introdueix la IA i amb les dues premisses inicials, què fem? Deixem de posar deures? És una solució senzilla. De fet, certament, els deures són font d’inequitat, ja que alguns tenen molt suport i altres gens. Però compte que l’Education Endowment Fundation determina que els deures equivalen a un avenç de 5 mesos per curs. Vaja, que hi ha un 50% més d’aprenentatge. Amb els currículums que tenim i els resultats en les proves internacionals (que mesuren el que mesuren, ja ho sabem, però són un indicador), ens podem permetre renunciar a aquest aprenentatge? S’ho pot permetre l’alumnat? I compte que mai he estat fan de posar molts deure. Com deia al principi, els que jo posava eren deures creatius, motivadors i amb durada moderada.

Alguns hi afegeixen en el mateix paquet el Treball de Recerca. Per mi és un cas diferent. Si el procés de creació del treball està ben determinat, i l’alumnat té un procés marcat a seguir, amb diferents lliuraments (no del contingut del treball, sinó de les fases de recerca), no crec que l’aprenentatge se’n ressenti. L’objectiu del treball és aprendre el procés a seguir per fer recerca, i no pas fer una bona memòria d’un tema concret. Però, vaja, això seria un altre article i no cal entrar en polèmica. De fet, a veure si algun dia tinc temps per explicar i publicar una aplicació en què he col·laborat amb un institut de Sabadell per fer un seguiment del TR.

Res, acabo, com moltes vegades, sense solucions. Benvinguda la IA en els docents i benvinguda en alguns moments per l’alumnat si els acompanyem a saber-la utilitzar (si n’hem après nosaltres abans). Però a veure com suplim el que fèiem amb els deures, que ara només els faran amb esforç cognitiu uns pocs.

Ah! I per fer l’article, no, no he utilitzat IA (tot i que tampoc hi hauria cap problema). Només per la imatge de la portada.