La veritat és que em dec fer gran i cada cop em costa més alinear-me en un bàndol o en un altre. I ja sé que això és anar en contra de la societat, que cada cop és més polaritzada.
Si ets d’un equip de futbol, el rival és sempre pitjor i sempre rep ajudes extres. Si ets d’un partit polític, no pots dir res de la corrupció del teu i, en canvi, sempre has de criticar l’altre, encara que faci propostes coherents i encertades.
Si ets docent, no te’n salves. Sense tenir carnet, sembla que es fan bàndols i t’encasellen sense ni tan sols preguntar-te. Recordo no fa massa que algú em titllava de ser “de la Bofill”. I no ho deia per alguna relació contractual, que no n’he tingut mai, sinó com si fos una cosa ideològica. I, com vull reivindicar amb aquest modest article, em rebel·lo contra aquests bàndols. La Bofill té estudis que em semblen molt encertats i que val la pena llegir, i té actuacions que em fan sentir més aviat vergonya aliena, tensant aquesta polarització. I és normal, que molta gent pot dir el mateix de mi. I és bo. Recordo una piulada d’algú que deia que amb mi tenia un sentiment creuat. Estava molt agraït per haver fet CoRubrics, però no estava gens d’acord amb les meves opinions sobre l’avaluació competencial (ell no ho va dir així, però segur deuria també sentir vergonya aliena). I, amb aquest respecte, és molt bo i molt sa.
Repasso el meu bloc i, si algú vol posar-me en algun bàndol, no veurà més que contradiccions. I gràcies a això, puc tenir converses amb moltes persones que pensen diferent i que m’enriqueixen.
Defenso, sense cap mena de dubte, la necessitat de la memòria en l’educació. Podríem parlar de com aconseguir que l’alumnat aprengui alguns conceptes de memòria, però no tinc cap dubte que és molt necessària. D’aquí a basar-ho tot a aprendre de memòria i abocar-ho en un examen, hi ha un abisme. Aquí en parlava.
Igualment, he defensat i defenso el treball per projectes. Crec que, a més de les competències específiques de les àrees o matèries que intervenen directament, aporta a l’alumnat competències transversals molt necessàries (i que normalment no s’avaluen en les proves internacionals): treball en equip, autonomia, comunicació, etc.
Però d’aquí a fer-ho tot per projectes, també hi va un abisme. He defensat i defenso la utilització de metodologies diverses. Crec que anem malament quan un centre es defineix bàsicament per utilitzar una sola metodologia. En parlava aquí.
L’experiència em diu que la visió restaurativa ajuda molt a tenir un bon clima d’aula i a responsabilitzar l’alumnat. Però justament ara fa un any, vaig ser jo en un equip docent de 1r d’ESO que vaig demanar a la direcció que un alumne fos expulsat una setmana del centre. Actuacions contradictòries?
De tot això, jo en dic el camí del mig. Cert que és una postura un punt incòmoda, que sempre tinc discrepàncies (petites o grans). Però és tremendament enriquidor. Pensar per un mateix, llegint i escoltant molt, contrastant amb la pròpia experiència, revisant el que has fet per millorar i, sobretot, equivocant-te molt.
El camí del mig no et permet tenir el teu “club” i fa que, a vegades, aquells amb qui coincideixes sovint, de cop, no entenguin el teu discurs. Perquè no quadra amb el que el “club” predica. Però, si hem d’entendre’ns i remar tots per millorar l’educació, ens cal estar disposats a agafar el camí del mig.
Un camí que, de veritat, no està pas al mig. De fet, almenys en el meu cas, fa ziga-zagues. En determinats aspectes s’acosta més a una banda i, en d’altres, s’acosta més a l’altra.
Això fa que hi hagi persones actuals que per a mi són referents o almenys que em provoquen reflexió, amb les quals molts cops no estic d’acord i en moltes d’altres sí. Certament amb alguns guanya estar-hi d’acord i amb altres guanya no estar-hi. Però amb tots trobo coincidències. I cito alguns noms, dels molts que podria citar, perquè s’entengui la diversitat: en Jaume Cela, la Coral Regí, el Gregorio Luri, el Boris Mir, el Jordi Martí, l’Héctor Ruiz, el Juan Fernández, el Sergi del Moral, l’Elena Ferro, el Roger Fusté… Alguns ràpidament els podríem posar en alguns d’aquests bàndols, que tant de mal fan al diàleg. Si ho diu tal, que sembla més aviat afí a no sé què, ja ho escoltem amb malfiança.
Crec que, segurament, aquest camí del mig és la clau per avançar. Fa que un dia estiguis defensant postures fermament al costat d’un dels bàndols que no sé massa qui ha establert i, l’endemà, en un altre aspecte, estiguis justament amb l’altre suposat bàndol. Però sempre, amb un punt de separació que et permet cercar l’empatia i la comprensió amb el que pensa diferent, per diferent que sigui.
Ja llegeixo el pensament d’algú que dirà: “molt camí del mig, però amb el tema avaluació i qualificacions no et veig jo molt pel mig”. I segurament tindrà tota la raó. Però és que agafar el camí del mig és més una actitud de no voler fer bàndols i enfrontaments que no pas una posició concreta en algun aspecte educatiu.
I res, després de desfogar-me una mica al bloc, que bàsicament per això el tinc, després de quasi un any de no abocar-hi res (i no serà per no tenir temes), tornem a la hibernació temporal.
Les contradiccions ens defineixen. Prefereixo tenir-ne.
El camino de en medio, el punto medio, el sentido común, la justicia, la equidad, la inclusividad, … ¡Esos lugares inexistentes, ideales, ideados, imaginados, etéreos, …!
Pues eso, un placer leerte, amigo.
Sigamos en la búsqueda…