Ja fa uns anys que les rúbriques analítiques s’han posat molt de moda. Parles amb docents de qualsevol nivell i molts d’ells utilitzen rúbriques analítiques. I sembla que utilitzant aquestes rúbriques ja estan fent avaluació formativa i formadora.
La meva experiència, però, em diu més aviat el contrari. No soc tan radical com una bona amiga que tinc que diu que les rúbriques són obsoletes, però un punt de raó no li falta.
Massa docents han vist en la rúbrica una eina per millorar la qualificació. En un examen, és senzill posar qualificacions. S’assignen punts i mitjos punts a les preguntes i se sumen les que l’alumne ha fet bé. Però amb activitats més competencials (una exposició oral, una maqueta, un vídeo, etc.) és més difícil. I molts docents han trobat la llum amb la rúbrica analítica. Assignem uns quants criteris amb unes ponderacions, afegim unes puntuacions a cada nivell i… llestos! Sembla que la qualificació queda més justificada.
No seré jo qui digui que això no és correcte i que no s’ha de fer. Però res té a veure amb l’avaluació formativa. Algun altre amic m’ha dit en alguna ocasió que per aquí es comença. I no dic que no, i sempre millor donar les qualificacions així amb la rúbrica analítica que amb un numeret sol que costa molt de justificar perquè és exactament aquell.
Però, com reafirmava fa poc a Twitter (amb algunes veus en contra), crec que la rúbrica no serveix per a qualificar. Es pot utilitzar i millorar la qualificació, però la seva funció crec que ha de ser una totalment diferent. Ha de servir per poder tenir criteris clars per poder fer, sobretot, coavaluacions i autoavaluacions. Per tant, per poder detectar els aspectes d’una tasca o d’una habilitat que ja hem assolit i els que encara tenim marge de millora. I, lògicament, millorar-los i tornar a avaluar-los més endavant.
I per què dic que hi ha vida més enllà de la rúbrica? Perquè hi ha altres instruments que, en moltes ocasions, ens ajuden molt més a fer aquest procés. Per exemple, les rúbriques d’un sol punt, que en parlava en aquest article, són un instrument molt millor. És cert que aquestes rúbriques d’un sol punt no serveixen per qualificar ni que vulguem, i això ja m’agrada. Però a més, provoca una reflexió que massa cops no es produeix amb l’automatització de les rúbriques analítiques. L’alumne no pot marcar una descripció (massa cops no les llegeix i imagina una escala de qualificació amb Malament, Regular, Bé, Molt bé), sinó que ha d’escriure aquells aspectes que ha fet bé i els que no, a partir d’uns criteris clars.
Però encara en tenim més. Les bases d’orientació, per exemple. Algú dirà que no són un instrument d’avaluació, sinó que són pautes per saber fer una activitat. I això és el que són, però un cop fetes (si les fan els alumnes, el procés ja és una font important d’aprenentatge), són molt útils perquè l’alumne revisi com està acomplint la tasca. I, això, és avaluar.
I seguim. Les llistes de confrontació o de verificació (cadascú li diu com vol, en anglès checklists) són un altre molt bon instrument. Són per revisar aspectes molt més concrets, però igualment útils. L’alumne només ha d’indicar si compleix o no el criteri.
Segur que en podríem trobar d’altres (escales de qualificació, graelles d’observació, dianes d’aprenentatge, etc.). En tot cas, l’article només volia mostrar que, a part de les rúbriques analítiques, hi ha molts altres instruments que ens poden ser molt més útils per acompanyar als alumnes en el seu procés d’aprenentatge, sense qualificar-los i donant-los criteris clars per poder autoavaluar-se i coavaluar-se, a part de rebre el nostre feed back, per descomptat.
